La història comença a entendre que les societats del passat no podrien haver crescut a nivell social, tecnològic ni cultural si realment les dones quedaven excloses de les activitats socials, econòmiques o comercials. Una reinterpretació del passat ens fa entendre el present, ja que ara les dones ocupen no sols en els llibres, sinó també en la societat treballadora, el lloc que li correspon des d’abans i des de sempre en la història.
Les evidències arqueològiques confirmen que ja, des d’època prehistòrica, les dones al costat dels homes compartien les mateixes activitats en el dia a dia dels seus grups: des de la caça i recol·lecció a les labors d’agricultura i ramaderia. També tota classe de funcions especialitzades en el tractament i la fabricació de tèxtils i eines. A tot això se suma la maternitat i l’educació dels més xicotets.
En època medieval, a més de la criança i la creació d’espais de vida i de relacions, les dones s’ocupaven de cuidar als malalts i de procurar l’aliment a tots els individus de la comunitat. Sense aquestes pràctiques, les comunitats no podrien haver-se mantingut. Un nombre reduït de dones privilegiades també es dedicaran a treballs intel·lectuals dins de l’àmbit de la medicina, la farmàcia, la política o la literatura, creant tradició, art i cultura. En la seua majoria de casos des de l’anonimat i l’ús de pseudònims masculins.
Però no seria fins a finals del segle XIX i començaments del segle XX quan els moviments sufragistes i feministes reclamen des de la política i el social el reconeixement de la igualtat. Usant com a armes l’intel·lecte, l’art i la cultura. Gràcies al seu esforç i dedicació s’ha anat obrint el camí per a ocupar càrrecs representatius en tots els àmbits polítics, socials, científics i culturals, si bé encara queda bastant per a tancar la bretxa de gènere en àmbits quotidians com la diferència salarial o la conciliació familiar, entre altres.
Des d’una perspectiva històrica som conscients que la presència de les dones en les fonts documentals ha sigut durament maltractada, ja anara pels seus escassos esments amb caràcter pejoratiu o al mer fet de la seua absència. La dona seria un ens invisible que no interessa mostrar a aquells que ens van llegar els lligalls.
És el moment de canviar el discurs històric i deixar de narrar la nostra història “a mig fer”. De la mateixa manera que “un poble que no coneix la seua història està condemnat a repetir-la”, sabem que si obviem la meitat de la història, ens privem de conéixer tota la veritat.
Dibuixos d’Irene Cano per a l’exposició “Petrer. Arqueologia i Museu” del MARQ i per a l’exposició permanent del Museu Dámaso Navarro de Petrer.
